Però què m’escoltes?

Quantes vegades heu viscut aquell moment de… però que m’escoltes?, o un altre, és que tu no m’escoltes mai o un altra versió tu només escoltes el que t’interessa!… i un llarg etcètera. Segur que més d’un/a esteu rient ara mateix recordant segons quina peculiar situació però segur que no rèieu pasen aquell moment que us ho diuen o quan ho heu de dir, oi? 
Els sentiments que remouen el no sentir-se escoltat fan «una pupa»molt endintre.
Escoltar, paraula màgica on les hi hagi, encara que és molt més màgic l’efecte que produeix en les persones que reben una escolta real. Per la nostra pràctica professional i la nostra experiència vital us podem ben assegurar que s’han aconseguit fites molt més importants, amb una escolta real i profunda, que el viatge a la Lluna de Neil Armstromg.
També s’ha de dir que tot i que sembla fàcil això d’escoltar i que només cal voluntat, no ho és, com diria la meva iaia només s’ha de parar oïda!, que n’estava d’equivocada la meva iaia el que és difícil no és parar l’oïda sinó parar el pensament del nostre cervell i fer l’escolta conscient, aquesta necessita tota la nostra atenció.
Creieu que actualment sabem, podem o volem escoltar? Creieu que estem en una societat que pedagògicament estigui divulgant l’escolta o només la comunicació? Evidentment no tenim respostes per totes aquestes preguntes, a més a més, les nostres respostes només tindrien el valor de les nostres creences particulars però segur que algú de vosaltres heu viscut o us han explicat a mi sempre que sec al bus tothom m’explica les seves coses o a la sala d’espera de la consulta del metge o als bars on actualment es demana algun coneixement de psicologia per ser un bon cambrersón coses que ens fan bullir el cap.
Creieu que és necessari saber escoltar o donar escolta a la gent que ens envolta o que em dieu del fet de saber escoltar-nos a nosaltres mateixos, saber com ens sentim, que necessitem, que volem aconseguir, per què?
Des d’ ADIC promovent molt l’escolta i el coneixement profund de la seva tècnica com a eina essencial per entendre i empoderar a les persones.

Escolta activa

Feia dies que li donava voltes al cap. Als seus 33 anys se li passava l’arròs i els seus pares ho estrenyien contínuament. A aquest pas no ho veurem mai! Ens anirem d’aquest món sense saber què és això!

Era conscient que el temps se li tirava a sobre i necessitava aquest cop de sort que s’amaga darrere d’algun calaix, una ajuda gairebé divina que li mostrés alguna senyal.

La seva núvia li comentava cada dia: Tranquil, ho aconseguirem. És qüestió de temps, però aquesta frase, lluny de calmar-lo, li sucumbia encara més. Sabia que a ella li feia tanta il·lusió com a ell, fins i tot més. Venia d’una gran família i això, en aquest cas, suposava encara més pressió si cap.

Molts dels de la seva quinta ja portaven temps sabent quina era aquesta sensació. Quan tinguis un ho entendràs!  Aprofita ara, que després no podràs fer res. Estaràs molt ocupat! Sabia que, antigament, era una cosa molt normalitzada el fet d’arribar a tenir-ne tres. Eren altres temps. De fet, el seu germà gran de 45 anys en tenia dos i, encara que sempre el veia amb aquella cara de demacrat, se’l veia feliç, content. I ell volia sentir-se així. Ho necessitava. Per ell i per la resta dels seus. Volia que estiguessin orgullosos d’ell. 

Havia provat tot el que estava a la seva mà i sabia que amb això no n’hi havia prou. Va buscar per informació de tot tipus per internet, va consumir hores i hores tractant de trobar la solució. Vull saber quina és aquesta sensació, ho vull saber!, es repetia cada vegada que algú li explicava que quan tingués un se sentiria realitzat. Somiava amb tenir-lo, s’imaginava amb ell sense importar-li si era de nit, de matinada o si no podria descansar el cap de setmana. Res d’això li preocupava. Volia demostrar-se a si mateix que estava capacitat, que era capaç d’aconseguir que el seu entorn fos una mica més feliç.

I un dia, de sobte, gairebé com per art de màgia, va succeir. La seva núvia havia trucat per quedar i donar-li la bona notícia.  Sabia que el que tant havia esperat estava a punt de complir-se. Per fi anava a sentir això que tothom s’encarregava cada dia de recordar-li, per fi el somni deixava pas a la realitat.

Quan li va xiuxiuejar a cau d’orella, al principi va dubtar. Després va esbossar un lleuger somriure i, obrint la boca com un nadó quan balbuceja papa per primera vegada li va preguntar:  Què serà? I ella, sense explicar-li que avui en dia era molt complicat aconseguir-ne un sense padrins,  li va contestar:  Segons el meu pare, un treball de la teva categoria, estimat meu, un treball de la teva categoria. Enhorabona, ja tens una feina!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *